Tradicionalment, el diagnòstic del trastorn de l’espectre de l’autisme (TEA) es basa en entrevistes clíniques i en l’observació del comportament. Tot i ser un procés robust, continua depenent en gran mesura de la interpretació professional i de la informació que aporta la persona i la família. Per això, en els últims anys, la recerca en neurociència està posant el focus en la identificació de biomarcadors cerebrals que puguin complementar el diagnòstic i fer-lo més objectiu.
Un dels biomarcadors més estudiats és el senyal N170, registrat a través d’electroencefalografia (EEG). Aquest senyal reflecteix com respon el cervell davant la percepció de cares, un estímul socialment rellevant. En moltes persones amb TEA, aquest pic neuronal tendeix a aparèixer de manera més lenta o menys definida, fet que suggereix diferències en el processament de la informació social. La recerca en aquest àmbit també investiga altres mesures, com patrons d’activació cerebral, respostes a estímuls visuals o auditius, o connectivitat entre àrees del cervell, buscant patrons consistents que ajudin a entendre millor els mecanismes implicats en el TEA.
Aquests avenços donen suport a una aproximació més integrada, on la neurociència pot complementar el diagnòstic clínic tradicional, aportar més objectivitat i reforçar la seguretat en la detecció precoç. A més, conèixer com respon el cervell en situacions socials pot ajudar professionals i famílies a comprendre millor certes dificultats o patrons de conducta, i a orientar intervencions més ajustades. Encara que la recerca és prometedora, actualment cap biomarcador és suficient per fer un diagnòstic per si sol; però sí que es perfilen com a eines valuoses per complementar-lo, comprendre millor les diferències individuals i dissenyar intervencions basades en evidència.
Quines implicacions té?
L’ús de biomarcadors cerebrals pot aportar més objectivitat i seguretat al procés diagnòstic, ja que permet incorporar mesures fisiològiques que complementen les observacions clíniques. A més, aquests indicadors poden servir per valorar canvis després d’una intervenció, ajudant a detectar si hi ha millores en el processament de la informació social. Finalment, aquesta recerca contribueix a entendre millor la relació entre cervell i comportament, afavorint una mirada més profunda i científica sobre les diferències socials presents en el TEA.
Evidència clau
Dawson (2024) revisa com la neurociència pot contribuir a fer el diagnòstic d’autisme més precís mitjançant biomarcadors com el senyal N170 de l’EEG, que reflecteix el processament de cares. L’autora destaca que aquests indicadors poden complementar l’avaluació clínica i ajudar a monitorar l’impacte de les intervencions en el funcionament cerebral.
Referència:
Dawson, G. (2024). Applying Neuroscience to Autism Diagnosis and Treatment. Autism.org.
https://www.autism.org