Què és el TEA?
El Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA) és una manera diferent de percebre i entendre el món. Per a les persones amb TEA, el dia a dia pot suposar repte per la dificultat en comprendre les relacions socials, interpretar les normes socials i/o el llenguatge no verbal (gestos, to de veu, context…), comunicar-se de manera comprensible pels altres, gestionar canvis inesperats o situacions noves i en la percepció de diferents estímuls sensorials entre moltes altres.
La manera en que es manifesta i afecta és diferent per a cada persona que presenta aquesta condició. Ja sigui per les dificultats en si, com per la intensitat. Algunes persones poden necessitar suport continu, mentre que d’altres poden viure de manera totalment autònoma, però el que sí que tenen en comú és que comparteixen una mirada pròpia sobre l’entorn que ens envolta. Aquestes dificultats no defineixen qui són, però poden generar estrès i esgotament si l’entorn no les comprèn.
En la infància
Cada infant és únic i especial, amb la seva manera de créixer i descobrir el món i com a pares els estimem i acceptem tal com són.
De vegades, però, podem observar comportaments o dificultats que es repeteixen i que poden indicar que cal una mirada professional. Detectar-ho a temps pot ajudar a oferir el suport més adequat i evitar malestar emocional, tant al propi infant com a la família.
Consultar amb un professional no implica posar una etiqueta, sinó trobar maneres de fer el camí més fàcil. Fer aquest pas pot ser el primer gest per entendre millor què necessita i com acompanyar-lo perquè pugui créixer amb seguretat i benestar.
Algunes senyals d’alarma
Interacció social
Mostra poc interès per jugar amb altres infants o interactuar amb adults.
Somriu poc (o somriu de manera molt intensa i freqüent).
No respon al seu nom o sembla no escoltar quan se li parla.
Prefereix estar sol i pot semblar distant.
Té dificultats per compartir interessos o buscar la mirada de l’altre. Demana poca ajuda i tendeix a fer les coses pel seu compte.
Comunicació
Té poca comunicació verbal: explica poc el que li passa i/o és difícil entendre què vol dir.
Té dificultats per utilitzar gestos (assenyalar, fer adeu…) per comunicar-se.
Té dificultats per entendre les bromes. És molt literal.
Conducta
Prefereix jugar sempre de la mateixa manera i pot repetir moviments o accions (alinear joguines, girar rodes…).
Es mostra molt sensible a sorolls, llums o textures.
Té motivacions molt intenses, li costa esforçar-se si no li interessa. Els seus interessos són molt concrets i és molt insistent amb ells.
Li costa gestionar els canvis en la rutina.
Té reaccions molt intenses davant situacions quotidianes (plors, enrabiades, ansietat).
La presència d’un d’aquests senyals per si sol, no implica necessàriament la presència d’un diagnòstic.
No obstant, si n’observes diversos o et preocupa el desenvolupament del teu infant, parlar amb un professional pot ajudar-te a entendre què passa i a trobar eines i estratègies per acompanyar-lo millor. Rebre un bon diagnòstic en una edat primerenca és necessari per afavorir el seu desenvolupament i autonomia, així com millorar la seva autoestima.
En l’edat adulta
En alguns casos, el diagnòstic de TEA arriba a l’edat adulta. Això pot passar per la manca de coneixement que hi havia anys enrere i pels canvis que han experimentat els criteris diagnòstics.
Sovint, el que es fa més visible en aquests casos no són les característiques clàssiques associades amb el TEA, sinó els símptomes emocionals: ansietat, depressió o un malestar profund davant de situacions quotidianes que resulten senzilles per la majoria de persones, i un repte constant per a elles.
Et sona?
Viure el dia a dia pot ser un gran esforç, fins i tot en les coses més senzilles. No és que hi hagi res malament en tu: és que el món no sempre està preparat per la teva manera de veure i sentir la vida.
Potser et reconeixes en algunes d’aquestes vivències:
Has après a adaptar-te i viure de manera autònoma, però aquest esforç et deixa sovint esgotat/da.
Pots gaudir de la vida social, encara que després necessitis hores de calma i solitud per recuperar-te.
De vegades, rutines tan bàsiques com cuinar, dutxar-te o fer les feines de casa se’t fan una muntanya, i potser et trobis donant voltes al que has dit o fet en una conversa.
Els canvis i els imprevistos et poden generar molt estrès o reaccions intenses, i fins i tot decisions petites poden semblar enormes.
També és possible que, quan un tema t’apassiona, t’aboques tant que perdis la noció del temps.
Posar nom al que et passa et pot ajudar a comprendre’t millor i a trobar recursos per viure amb més benestar.
Moltes vegades la gent em diu que no sembla que tingui autisme perquè sóc molt sociable. La gent de vegades pot rebutjar-te per ser diferent, i això pot fer que et sentis malament i que no encaixes. Però la veritat, és que malgrat el mal que em resulta per a mi ser autista hi ha vegades que intento veure-li el costat bo. En el meu cas he hagut de superar moltes coses difícils a la meva vida, però l’autisme no m’ha impedit fer-ho. Espero que pugui seguir gestionant les meves inseguretats i anar-les superant a poc a poc, amb paciència, amb les meves sessions de psicologia i amb el suport de la meva família i amics.
A mi em van diagnosticar autisme als 3 anys. Des de sempre he notat que tinc una condició diferent als altres, que és el ser autista. Quan els meus pares em van dir el que em passava, vaig entendre perquè em sentia així. A dia d’avui em segueix costant fer moltíssimes coses. Avui dia em continua costant fer moltíssimes coses, per exemple, gestionar les meves inseguretats. En el meu cas, aquestes formen part del meu dia a dia.
Vaig rebre el diagnòstic el 26 d’octubre de 2022, amb 22 anys, però m’hauria encantat poder tenir-lo molt abans. Tenir les eines per poder entendre’m i treballar perquè el meu dia a dia no fos una batalla, hagués estat tot un encert, ja que he descobert que, tenir eines i conèixer-te és la manera de poder gestionar les dificultats i així poder suportar la càrrega que suposa el meu dia a dia.
Soc amant de la naturalesa, intensa i autista… una noia que avui dia pot dir amb total certesa que rebre el diagnòstic conjuntament amb un seguiment psicològic m’ha salvat la vida, perquè sense això el suïcidi era el pensament més recurrent al meu dia a dia.
Ser una noia, adolescent i autista sense saber-ho va ser molt dur, una lluita constant amb mi mateixa i contra el món, infernal. Durant tots aquests anys sense saber el que em passava, sentin-me diferent, fent esforços abismals que anaven debilitant per conseqüència la salut del meu cos, per encaixar, per copiar patrons que veia al meu voltant, emmascarant tot el dolor que jo sentia, dia rere dia, no ha estat gens fàcil.
La culpa que sents per pensar que ets dèbil, diferent, que ets incapaç de seguir el ritme de la gent que t’envolta, pesa molt. Quan vaig rebre el diagnòstic, em vaig estar repetint durant dues hores la frase: «no era culpa meva». Em vaig sentir alliberada d’una càrrega que no em pertanyia, perquè la càrrega que sentim no ens correspon, no hem de ser nosaltres que per adaptar-nos al sistema haguem de perdre la nostra salut mental i física.